A finals dels anys seixanta va emergir una nova modalitat de sindicalisme, el moviment de les Comissions Obreres (CCOO). Aquest corrent es va estendre per les principals zones fabrils d’Espanya, i va connectar amb les estructures heredades del sindicat vertical (CNS). A València, la reunió fundacional es va portar a terme l’11 de desembre de 1966, a Lo Rat Penat, a la planta baixa de l’edifici actual de la Diputació, a la Plaça de Manises. El 14 de març de 1967, arran d’un conflicte metal·lúrgic al País Basc, el Tribunal Suprem va declarar il·legals les CCOO, fet que va desencadenar noves vagues. Més endavant, l’any 1972, van ser jutjades les persones que ocupaven la cúpula del moviment sindical en el conegut Procés 1001.
Davant la prohibició i la por a la repressió violenta i a llargues penes de presó, un grup de sindicalistes va convocar a València la primera manifestació del Primer de Maig des de la República. Es plantejava com una marxa pacífica, tot i que la situació de repressió era molt tensa. En els pamflets s’expressaven missatges com “llibertat i democràcia”, “llibertat de premsa, paraula i associació”, “dret de vaga” i demandes socials com “sindicat democràtic” i una reclamació econòmica com el salari mínim de 200 pessetes per una jornada de vuit hores. Aquests fullets s’havien reproduït amb encuny i multicopistes clandestins. L’itinerari previst, que encara és possible tenir avui com a ruta a peu, començava a la Glorieta i seguia cap a l’antic sindicat vertical, la CNS, a l’avinguda de l’Oest.
Aquell dilluns roig
Ens situem a la Glorieta, durant el Dilluns de Maig de 1967. El temps és propi de primavera: sol i núvols, amb una temperatura agradable. L’estat polític és volàtil. Cap a les 12 del migdia ja s’hi aplegaven unes cinc-centes persones agrupades en petits grups. També es va poder veure la presència de vehicles de la Policia Armada, jeeps amb reixes a les finestres i pintats de gris igual que la indumentària dels agents. Uns cinquanta policies, si no més, estaven disposats a la zona i entre la multitud hi havia policies de la Brigada Politico-Social, la “secreta”, que començarien a detenir aquells que destaquessin. Un dels primers detinguts va ser Robert Sánchez Miralles, nascut a Foios el 1943. En aquell moment treballava en una cristalleria i estudiava magisteri. Després de ser processat per la manifestació de 1967, va continuar lluitant per un sindicalisme democràtic a l’Horta Nord i va tornar a ser detingut i condemnat a dos anys de presó. Recentment circula una memòria seva amb el títol Costera amunt.
Els líders de la mobilització van anunciar la marxa pel carrer de la Pau. Potser la policia havia subestimat la convocatòria. Un jeep gris circulava pel carrer de La Pau mentre els manifestants avançaven cridant “llibertat sindical!” El gruix de participants podia recórrer uns tres-cents metres, una distància destacable tant per ells com per les forces de l’ordre. No obstant això, es va observar l’espera d’una unitat policial a la cruïlla amb el carrer Poeta Querol. S’aproxiaven records dels qui lluitaven per les llibertats en aquells temps, sabent que en una dictadura l’exercici dels drets fonamentals podia comportar repressió, ferides o fins a la mort i, en molts casos, anys de presó.
Detinguts i processats
La caminada va seguir fins al cantó dels carrers Pau i Poeta Querol, on abans s’albiraven les oficines de l’empresa Iberia. La Policia Armada va carregar contra els manifestants. Algunes persones van respondre llençant pedres i causant desperfectes en una botiga propera. Es va trencar el vidre d’un aparador de les dependències d’Iberia i l’enfrontament va provocar ferits i més detinguts, que van ser acusats de manifestació amb agressions a les forces armades. Un dels detinguts va ser Joan García Castejón, nascut a Elx el 1945, posteriorment artista plàstic, que intentava aturar la violència d’un policia contra l’altre artista José Soler Vidal, conegut com Monjalés. Aquest últim va ser processat pel TOP i hauria d’exiliar-se. També van ser detinguts Francisco Ventura Losada i Juan Montalbán Gámez, membres de les prohibides Comissions Obreres, encausats i condemnats pel TOP.
La ruta va continuar pel carrer Poeta Querol i Barques. Després de la càrrega policial, grups de manifestants van arribar a la plaça de l’Ajuntament, aleshores dita del Caudillo. Entre les càrregues, els manifestants van continuar cridant “llibertat sindical” i van dur a terme accions simbòliques com cridar Asturias, patria querida, cremar exemplars de la premsa del Movimiento i l’editorial del règim, i llançar pedres contra l’estàtua del dictador. Finalment, alguns van arribar als sindicats franquistes de l’avinguda de l’Oest. Allà, uns pocs manifestants van exigir a un obrera de la Unión Naval de Levante que presentés un breu parlament. Es diu Ismael Martínez, un sindicalista que va intentar escapar per evitar la detenció i que més tard va ser detingut novament, junt amb el seu germà Vicente.
Els detinguts van patir maltractaments i alguns van rebre tortures a les dependències policials, suportats per palissades i l’aplicació d’electrodes. Posteriorment van ser jutjats sense garanties davant la jurisdicció militar, condemnats i empresonats en diverses presons. Van passar per diferents centres: Jaén, Alcalá de Henares i la Model de València. Després van ser tornats a jutjar pel TOP amb la mateixa càrrega, en un altre episodi de les greus aberracions judicials de la dictadura. Onze persones van ser condemnades en aquella manifestació. La vista es va celebrar l’octubre de 1968. Poc menys d’una dècada després, la Constitució proclamava el dret a l’expressió i la llibertat sindical, una conquesta forjada amb accions decidides com la manifestació d’aquell dilluns de maig de 1967, que encara ressona en la memòria col·lectiva.”